Recentment Mart ha transitat per la posició de Plutó, d'això se'n diu conjunció d'aquests dos planetes i com a conseqüència he viscut una setmana de mil dimonis. Una conjunció d'aquestes es produeix cada dos anys aproximadament (780 dies) però no sempre té aquestes conseqüències, dependrà de les influències, l'angle que formi aquesta posició de conjunció envers els planetes de la carta astral natal de cadascú. Aquestes influències d'aquests dos planetes dits malèfics són nefastes quan l'angle que fan amb els planetes propis són de quadratura, oposició, mitja-quadratura i alguna més i són dolentes però que no acostumen a acabar tant malament quan són angles tipus conjunció, trígon, sextil i algun altre.

Ara imagineu-vos què passa quan aquestes posicions dels astres formen part de la carta natal d'un individu, és a dir, quan neix la persona els planetes com Plutó, Mart i també Saturn fan mals aspectes als altres planetes; aquestes persones porten incorporades en la seva personalitat les influències que a mi em van fer passar una setmana de dimonis. Això passa i dels planetes esmentats Plutó és el que fa de la persona un ser més malvat. Mentre Saturn porta sofriment i disciplina que al final fa persones amb una fortalesa i duresa que fa patir també als demés, la influència negativa de Mart porta sobretot crueltat descarnada però Plutó s'emporta la palma. Plutó representa la transformació, la ment estreta, configura persones amb incapacitat de raonar, amb reaccions violentes, estressades, aprofitades, insultadores i falses i gairebé sempre les baixes passions van relacionades amb aquest planeta i els seus mals aspectes. Un tret característic d'aquests personatges és que se senten molestos i pertorbats quan se'ls canvia l'entorn sense que elles mateixes controlin directament la situació. Encara quan l'angle sigui dels favorables la influència es restringent. Res és dolent del tot ni res bo del tot parlant d'astrologia.

Dins d'aquesta part positiva hi hauria la capacitat de seduir, convèncer als altres del què a ells els interessa. Això és així per causa de la seva ment estreta, són capaços de entendre bé poques coses però les que arriben a entendre se les creuen amb tota la intensitat. Per contra les persones diguem 'normals' que no pateixen aquestes influències són molt més cagadubtes i els costa més de convèncer de les seves idees perquè la realitat no és simple com la simplifiquen els plutonians sinó complexa per no dir, molt complexa. Els plutonians es diuen així en termes astrològics de les persones a la qual carta astral natal hi ha una preponderància del planeta Plutó i especialment donant influències negatives ja que llavors aquest planeta s'expressa amb la seva màxima força i maldat, no els costa res de mentir, de fer mal pel plaer de fer mal, dins del seu cap remenen i remenen dins de les seves poques idees i les solucions a les quals són capaços d'arribar són aquelles que els 'normals' en diem tirar pel dret. Les solucions simples rarament, per no dir mai, són cap solució.

No ens em d'esforçar massa per trobar a la història exemples de gent molt loquaç i amb idees simples que portà a la gent cap a camins de destrucció. La destrucció que després necessita d'una reconstrucció, és a dir la transformació que és l'essència de Plutó. No és estrany per tant que al darrere de les grans guerres hi hagi una configuració astrològica dominada per una influència negativa de Plutó. Sense anar més lluny al 1929 (maig-juny) hi va haver una quadratura de Plutó amb Urà, la crisi dels banc del '29 bevia d'aquestes influències i actualment al 2011 (març-novembre) s'ha tornat a formar una quadratura entre els dos astres. Aquests influències duren anys ja que el moviment d'aquests dos planetes són molts lents, els seus anys duren 84 anys per Urà i 247 anys per Plutó.

En aquest exemple són les crisis i la transformació bancària les que n'han sortit afectades, l'àrea d'afectació però, depèn d'a quin astre afecta i pensem que els països també tenen la seva pròpia carta astral natal.

Amb tot això cal dir que l'astrologia s'instal·la a les persones com un filtre. Un filtre és una cosa que limita; deixa passar només unes prestacions i n'impedeix el pas d'altres. En les nostres vides el filtre és tal que ens permet re-polir el nostre karma que és la zona fosca de la nostra ànima. Això vol dir que en el curs de la nostra vida ens limitem a polir unes zones molt específiques de la nostra foscor i és així perquè si haguéssim de il·luminar totes les nostres mancances en una sola vida la situació ens superaria i fora in-portable, insuportable.

Planyo als que han tingut la mala sort de néixer plutonians però encara més als que n'han de patir les conseqüències de la seva personalitat, tant si són seduïts per la verborrea només encaminada a assolir els seus objectius com si ho són directament per la seva maldat. Algunes vegades les conseqüències poden ser patologies com les psicopaties, la violència incontrolada o diverses formes de comportaments on la clau radica en les limitacions de les capacitats mentals. Quan dic que la seducció només va encaminada a assolir els seus propis objectius, vull dir que un cop hagin utilitzat al les persones que ha seduït i ja no en puguin treure més profit les llancen per la borda com un drap brut. Si els plutonians han de viure la seva vida de maldat és perquè el seu karma els ho exigeix, però això no està tant clar en les seves víctimes.

En tot cas si no són capaces de corregir i superar aquest neguit que els porta a veure només els camins fàcils de la vida independentment del mal que facin al altres, el seu karma seguirà amb foscor que els portarà a altres vides de patiment.

Tal com diuen els manuals de psiquiatria un psicòpata no és capaç d'adonar-se ni reconèixer la seva malaltia per se, amb els plutonians també passa però, depèn de la intensitat amb que actuï Plutó, aquesta ofuscació serà més negada o deixarà potser alguna esquerda per la claror. En tot cas l'ajut els ha de venir de fora per ells no es mouran de les seves veritats, que poden ser grans mentides, però per a ells són pals de paller i l'antídot, i això és una opinió meva, ha de consistir en mostrar-los que el món està ple de contradiccions i que això és lo normal, no hi ha veritats absolutes ni cap ni una que mereixi fer mal a ningú per salvar-la.

Algun home va veure baixar una pedra rodolant per una costa i podia fer corre un tronc o una pedra grossa i pesant si n'hi tenia un altre de rodó a sota que rodés. Aquestes devien ser coses que devia haver vist el primer home que se li va acudir de fer una roda. Un altre va veure com la tapa de l'olla botava quan començava a bulli l'aigua a sota i va pensar que aquella força podia servir per empényer un carro que després es convertiria en el tren de vapor. Veure la natura i imitar-la, calcar-la, passar de la mecànica causal però aparentment aleatòria de la matèria a una mecànica conduïda, això és el que hem fet durant mil·lennis per arribar a 'la nostra supremacia'. Mentrestant, tot allò que s'escapava del nostre enteniment ho encerclàvem amb la capa de l'espiritualitat el misteri i la religió.

Estem en un punt d'inflexió de la història astrològica doncs estem acabant l'era de Peixos per entrar d'aquí unes dècades a l'era d'Aquari. Podríem dir que estem transitant des d'un món en que les coses són imprecises, difuminades, duals, misterioses i que es mou en onades de modes i costums... cap a un món on cada individu serà més independent que mai però al temps, estarà lligat amb tots els altres. Com s'acabarà materialitzant, no ho sabem, només amb l'enteniment de com es mouen els cordills que ens belluguen o aprenent a veure una mica més enllà del que dóna la vista, ens en podem fer una idea.

Quan estudiàvem els secrets de la màgia amb la psicopictografia i la llei de la semblança universal poc ens podíem pensar que estàvem trempant el ferro quàntic. Tot i no saber el perquè, sabíem que allò funcionava i que era l'eina per a accedir a tot un món de possibilitats. Amb una ment oberta es podien veure els fantasmes, sentir les veus del més enllà, i qui sap si transitar per dimensions desconegudes. Molts dels anomenats científics mentrestant els queia la baba dient: això no està demostrat, això és impossible, i altres bestieses pròpies de ments tancades en la seva autarquia.

Des de la teoria i lluny de la mecànica que ens envolta i que entenem, ja fa temps que hi ha qui està investigant la física quàntica, les seves possibilitats i també per comprendre el seu potencial. I ara comencen a sortir al domini públic els primers resultats: l'existència de fenòmens homòlegs en matèries vinculades i separades a centenars o milers de kilòmetres de manera instantània i sense que hi hagi pel mig cap transmissió de les que coneguéssim científicament. Això és com si no hi hagués ni espai ni temps entre els dos punts i això significa obrir les portes a una dimensió superior a la que compreníem fins ara basades precisament en l'espai i el temps. I si les coses que passen a un punt es reprodueixen a l'altre punt enllaçat quànticament, les comunicacions tenen la promesa d'esdevenir tot un món nou on Internet serà prehistòria.

I llavors ens fem càrrec que quan experimentàvem amb la telepatia estàvem aventurar-nos en un món futurista i també entenem que aquelles cartes dites zéner fetes expressament per a la experimentació amb la telepatia eren un tant absurdes perquè no són les formes el que es transmet sinó tot un context on els sentiments i la empatia hi són molt importants. D'aquí es desprèn que les telecomunicacions evolucionaran de manera impressionant i gairebé de manera inversemblant. Però a més, la quàntica, ens obre la porta a veure amb uns altres ulls altres possibilitats incomprensibles pels científics mecanicistes com el poder viatjar cap a o des de planetes llunyans i comprendre el que tanta gent explica, que els que vénen els parlen sense obrir cap boca, senten les veus dins dels seu cap.

I encara la ciència quàntica ens obre la porta a lo que en Lopsan Rampa ho anomenava els 'Anales akàsgicos' que és com l'espai virtual que ara coneixem com el núvol en la informàtica, un lloc des d'on es refresca la informació binària dels ordinadors. Els 'anales akàsgicos' és com un espai d'una altra dimensió perquè no hi ha manera de trobar-li una ubicació dins de l'univers de les 4 dimensions que som capaços de comprendre, i des d'on es refresca la nostra consciència i s'hi conté informació que d'altra manera sembla impossible. Com informació del futur, dels passat llunyà, d'on es troba perduda alguna persona o cosa en l'espai terrestre, etc.

Si en mil·lennis hem evolucionat de manera peculiar gràcies al desenvolupament de la veu i el que això implica en quan a la facilitat per la transmissió del coneixement i per mantenir lo incomprensible a ratlla dins de l'embolcall de lo místic, màgic i diví; ara estaríem començant a transferir una clafolla de la part màgica cap a la part científica o comprensible. Però no em de tancar-nos en aquest nivell del nou embolcall, quedaran segur moltes altres clofolles per esclofollar.

Com que ho he viscut diverses vegades i cada cop m'he hagut d'aguantar la rabia, ha arribat l'hora de denunciau donant-ho a conèixer, cosa que també ha de servir per conscienciar a la gent perquè quan ho vegin o ho visquin, sàpiguen reconèixer la situació i tindre un comportament més correcte.

Quantes vegades no heu sentit parlar de l'hospitalitat de la gent dels pobles i quantes no haureu sentit parlar de la competitivitat que hi ha a la ciutat per aconseguir una feina, una entrada per algun esdeveniment, etc. Aquest contrast de comportaments porta a situacions que per alguns poden semblar oportunistes però pels ulls justos el que veuen són situacions ben tristes i dramàtiques.

Pels segles dels segles a les cases de pagès i pobles petits la gent ha aprés que l'hospitalitat, la generositat, les mans obertes, han donat més bon fruits que els comportaments tancats. Això segurament formava part de les circumstàncies ambientals quan la vida depenia de factors que la mateixa gent no controlava. Havia anys on les collites eren fluixes i més fluixes per uns que per altres, llavors un tros de pa o unes fulles de col podia representar salvar la vida i continuar un dia més, intercanviar del que sobrava a uns amb el que sobrava a altres era una manera de tindre varietat en la alimentació, la vitalitat del joves contra la feblesa dels grans, i la saviesa d'aquests contra la ignorància del joves. Col·laborar contra competir, ajudar-se contra barallar-se, era la manera de tenir més possibilitat de futur, en canvi els que es tancaven havien de subsistir amb els seus únics recursos;

L'egoisme era donar primer perquè era com més i millor s'aconseguia per a un mateix. L'hospitalitat que un podia oferir a un visitant era la que calia esperar quan ell fos el viatger cap un altre indret. És l'herència que ens havien deixat els nostres avantpassats com un tresor, la seva manera de viure i relacionar-se, compartir amb dignitat però també saber rebre amb dignitat sense obligació, sense la fal·lera de la possessió, ni la avarícia, ni la golafreria. Un equilibri dinàmic que alhora compagina les abundants necessitats amb els escassos excedents. Llavors les portes de casa no es tancaven si fos que es marxés a fer algun viatge.

La gent de les ciutats són, de fet els excedents de personal que sobraven per les feines del camp. Això vol dir que els avantpassats dels actuals ciutadans també havien begut de les fonts de l'hospitalitat i generositat que es conreava en l'àmbit rural. Dins de la ciutat, però, la gent havia de competir per tot, el que arribava més d'hora tenia feina, el que era més ràpid aconseguia el millor lloc, el més llest s'enduia el premi, i així en tot. Com més grans es van fer les ciutats aquest carisma competitiu es va convertir en una eina indispensable per la supervivència.

Mentre l'hospitalitat i la generositat no servien més que per obrir les portes als lladres perquè les normes no escrites de la competitivitat superaven en molt a aquestes altres. De manera que aquestes van quedar relegades als cercles més familiars.

La competitivitat així com el treball en equip són bons i forma part de l'educació de les universitats, són bons sempre que no es surti d'uns certs límits, i estiguin emmarcats amb uns valors adequats. Els estudiants miren de superar-se i fer-ho millor que els altres competidors, alhora saber treballar amb els companys permet assolir fites que en solitari no estarien a l'abast.

Si els preus dels productes estan ajustats és perquè les empreses cerquen un compromís entre el número de les vendes i el marge comercial que n'obtenen i això és gràcies a la competitivitat amb les altres empreses; ja sabem el què passa quan una empresa té un monopoli, és a dir, no té competència: posa els preus que vol i no s'esforça en donar un bon servei. Per tant la competitivitat marca la diferència entre aquella manera de fer hospitalària i tranquil·la del món rural, i aquesta atrafegada i competitiva originada en el món urbà.

Tard o d'hora havia de passar que les dues formes de fer i de ser es trobessin i que ambdues “competissin” amb les seves eines, amb les seves maneres apresses dels avantpassats i de la seva experiència diària.

Lo cert és que la primera batalla la guanyen per golejada els que apliquen les normes de la competència i veureu és fa penós perquè apliquen les formes de la competitivitat per les quals la gent de rural no està preparada. Però a la llarga guanya qui aplica les normes de l'hospitalitat i la generositat. De fet si d'aquestes se n'abusa llavors la gent es tanca i tampoc no es pot emprar la competitivitat.

És penós veure com algú educat en l'hospitalitat i la generositat un cop i un altre li van prenen les coses la gent educada en la competitivitat creient que ho aconsegueixen perquè saben fer les coses quan en realitat el que demostren és que no comprenen res. És clar que al final la persona educada en l'hospitalitat s'adona que sempre demanen i no donen mai res i ha d'acabar dient prou. Llavors per als competitius aquesta es converteix en una mala persona, un mal veí,... no han entés res. Però el món rural s'acaba i el modus vivendi urbà s'imposa. En el món rural els menys desafavorits eren assumits i trobaven un lloc dins de la societat, en el món urbà, aquests, els ha de suportar el sistema els mecanismes artificials de l'administració perquè la societat els rebutja.

Malgrat que el sistema rural fos el fruit de mil·lennis d'evolució, serà difícil que aquelles maneres es recuperin i fins i tot que tornin en un futur al nostre país. Cal però, donar-les a conéixer, recordar-les pels nostres descendents perquè ja se sap que l'existència fa cicles i d'una manera o altra, les coses del passat, tornen.

Semblava que les manifestacions dels països àrabs eren cosa llunyana, d'altre temps, per aquells països que s'havien quedat enrere i necessitaven fer un pas endavant, per davant fins i tot dels que considerem més avançats. La història mos diu però, que quan vegis les barbes del veí tallar cal que posis les teves a banyar. Aquest no és pas un país tant diferent d'aquells que mos semblen que van al darrere perquè la nostra democràcia en té més de nom que de l'autèntic poder del poble. Alguns s'han passat de llestos; segur que estaven ben creguts de portar al país cap un bon destí i de sobte es troben que algú els ha tancat la porta als morros. Segurament ja fa temps que la porta se'ls ha tancat, però ells encara no han vist que se'ls hagi acabat lo camí. No està clar el que hi ha després. En altres temps haguéssim anat de patac cap una revolta i després una guerra perquè en mil·lennis ha estat la manera com s'ha fet net per poder construir un nou món, una manera de viure i d'entendre la vida diferent tot i que, quan t'ho mires en la distància del temps, les diferències entre l'abans i el després d'una revolta sovint solen ser minses.

Ja fa temps que la hipocresia dels polítics feia pensar que estàvem anant per mal camí però ara, amb la crisi, que és quan més han de demostrar que han fet la feina ben feta, és quan se'ls veu el pèl. Han estat creant un món surrealista, un món que els semblava que era el que calia, però era un món amb peus de fang. Cada cop tinc més clar que la visió de la gent a qui se li atorga l'autoritat de manar ha de tenir una visió molt més ampla, partint d'un coneixement de la vida i la existència molt més profund. O, han estat fent lleis per traure'n profit per ells directament o, han pres decisions per un benefici públic immediat però per hipotecar-se a llarg termini. Deu ser fàcil fer polítiques quan les coses van bé i per a satisfer als més poderosos, multinacionals i els anomenats poders econòmics, una altra peça hi ha al teler quan la economia s'assoca i qui reclama que es facin les polítiques convenients són la gent més humil.

Ara, quan mirem cap els anys 30 i 40 del segle passat ens fem creus de les decisions maldestres i errònies que van prendre; però ells, llavors, no sabien cap on anaven. Avui, tampoc saben cap on anem. Com sempre les previsions sempre apunten cap al pessimisme, avall, quan després les grans calamitats de sempre, mai venen quan se les esperen. Les que venen i passen són aquelles altres que s'han de viure amb patiment i encara que les coneguéssim, qui sap si prendríem decisions en un altre sentit o igualment repetiríem el mateix camí igualment o tal vegada en prendríem un altre. Dins de la nostra ceguesa ens sembla veure la llum i fem pinya com si aquella llum fos l'única veritat, com enlluernats en la foscor de la nit i quan anem cap allà ja no som capaços de veure res més i n'acabem tant convençuts que no mos podem creure la nostra pròpia imbecil·litat. Cal que mos tanquin la porta als morros, que mos girin l'esquena, que mos fumin una bona patacada per despertar del son. Els joves encara no s'han encegat, veuen una altra llum, venen amb la sang fresca, i s'adonen millor que ningú dels peus sauris que porten a la generació anterior. No vol pas dir que les seues noves i tambalejants passes no tornin a caure amb els mateixos errors que les generacions ancestrals, potser sempre haguéssim de ser joves i experimentar, provar com si no haguéssim d'envellir mai.

Sentim dir als polítics que han de recolzar als emprenedors perquè creen feina. Però fins ara, des que s'entregava la sol·licitud per a fer una granja no es rebia la contestació de l'ajuntament fins al cap de 5 anys (cas real al municipi de Coll de Nargó). Si qualsevol persona vol posar en marxa qualsevol empresa el principal entrebanc és la pròpia administració. No sol hem de competir amb les empreses que fan el mateix, la competència natural, a més hem de superar les dificultats que l'administració en posarà. La feina que s'agrairia de l'administració fora que ens facilités el camí per plasmar les nostres idees creatives i emprenedores, la realitat però, és tot al contrari. La qual cosa és l'evidència solemne de la hipocresia política actual. Així fa pocs mesos es publicava que en els darrers 20 anys la quantitat de pagesos s'havia reduït entorn a un 40%. Què en deuen pensar els polítics? que ara de sobte als pagesos els ha deixat d'agradar la seva feina, que s'han jubilat un 40% i els joves prefereixen fer feines d'oficina , que han desaparegut els camps sota el bosc i no hi ha terres per cultivar?

El pagesos: agricultors, ramaders, forestals i combinacions de totes tres feines, són un sector fonamental en el nostre país per generar feina no solament la seva feina directa sinó la que es genera d'elaboració, distribució etc., derivada dels seus productes. A més, al produir ací, estalviem en importacions i al tractar-se bàsicament de productes per l'alimentació, donaríem millor qualitat alimentaria al nostre país per ser productes més frescos i de qualitat més controlada. Si desapareixen els pagesos és perquè troben que les dificultats amb que es troben són insuperables i el que constatem és que quan un pagès ha de deixar la terra i la feina amb que s'havien guanyat la vida els seu avant-passats ho fan amb gran pena no pas perquè somiïn en treballar en un taller, en uns oficina etc. de fet, lo més habitual, és que aquest tipus de vida els hi sembli una presó.

Quines són al nostre criteri les raons que porten a aquesta situació?

– En primer terme no hi ha polítics d'origen de pagès que coneguin les necessitats d'aquest col·lectiu, que puguin defendre els seus interessos.

– La pagesia s'ha convertit en una minoria de manera que el número de vots no mereix pels polítics, cap esforç.

– Els polítics han perdut de vista la seva pròpia funció de servei a la societat i es perden en la seva pròpia burocràcia.

– La facilitat del transport i l'economia mundial ha fet augmentar la competència dels productes. A tot arreu del món saben fer créixer vegetals i/o animals, no cal un coneixement especial ni excepcional.

La solució no passa per donar indemnitzacions que si bé poden ser un ajut puntual per adaptar-se a una nova situació, les indemnitzacions de llarg termini el que fan és ajudar a destruir el sector.

Un pagès com en qualsevol altra empresa cal que es vagi adaptant així que les coses van canviant i evolucionant. Aquest és un principi essencial per qualsevol espècie o empresa que vulgui persistir.

– Els plans urbanístics impedeixen adaptar les edificacions de la pagesia a la vida moderna, estan condemnats a viure com es feia en dècades o centúries passades:

• sostres de 2 metres no es poden bellugar. Les nostres generacions d'avantpassats eren més baixes que les actuals.

• les cases no poden canviar el seu volum en més d'un 10 %. Les cases del Pirineu no tenien ni bany ni comunes dins de casa i algunes eren realment xiques: abans es podia viure en una única cambra o cuina-menjador més habitació per dormir. (Quan els polítics pensen en masies – les nostres cases de pagès – pensen en aquelles grans edificacions del Penedès, Osona i comarques properes a la costa però s'obliden que en les seves lleis i inclouen al mateix paquet les casetes de pagès del Pirineu que no tenen res a veure amb aquells casals.

• S'ha de construir en pendents de menys del 20%, això vol dir que només es pot construir al mig dels trossos. De sempre l'indret per fer les construccions eren les zones ermes que quedaven als marges. En una zona muntanyenca com Sellent és difícil trobar esplanades. Els únics espais plans o mig plans són els camps de cultiu. Per contra és incomprensible com a la serra de Marina entre el Maresme i el Vallès Oriental es venen parcel·les amb pendents que no es possible aguantar-se dret amb els dos peus junts de dretes que són.

• Encara que es vulgui construir de nou, tampoc es pot. Només es pot fer als indrets on abans ja hi havia hagut una casa. A Sellent s'ha viscut majoritàriament de manera dispersa i el nucli del poble de Sellent després del ensorrament de la roca de la Vila al segle XIV està situat al cap d'una collada, sense aigua corrent propera.

Quina mena de vida es suposa que es pot fer, hem de tornar a viure com fa 100 o 200 anys? Jo crec que en realitat el que volen els polítics és que la gent només visqui en nuclis urbans, així se'ls pot controlar millor i els que governen poden sentir el plaer que els produeix l'alliberació d'endorfines quan poden sentir el poder que tenen sobre els seus súbdits, sobre nosaltres, els ciutadans.

Encara que la feina de pagès per ella sola no resulti rendible, un pagès hauria de poder-se adaptar, ell i les seves pertinences, a fi de poder fer altres activitats com a complement a la seva tradicional.

D'aquesta manera s'aconseguiria conservar més pagesos sobre el terreny fent feina agrícola, ramadera i forestal, d'altra banda, amb les polítiques actuals que tot són traves per adaptar tant la pròpia feina de pagès com, i encara més, a qualsevol altra. En contrapartida, s'evitarien incendis ja que els ramats fan neteja del sotabosc, es mantindrien els camins, hi hauria una producció agrícola, ramadera i forestal que a part de ser feina pels pagesos, es produirien productes alimentaris de qualitat, naturals i ecològics i per consum en fresc. Són el primer esglaó de tot un seguit de feines que se'n deriven.

Avui dia no hi ha ni polítics ni polítiques que defenguin a aquesta minoria, a primer cop d'ull són monetàriament poc significatives, com que el polítics són d'origen de poble i ciutat poc saben de la vida rural dispersa sobre el territori i en la democràcia que s'ha fet fins ara les minories pinten ben poc sinó res. En una autèntica democràcia l'elecció de cada un hauria de prevaldre sobre la seva àrea d'influència. Això vol dir que entorn a cada persona ens em d'imaginar una esfera que va perdent densitat d'influència al temps que es va allunyant de la persona. La densitat definiria el valor del seu vot. Llavors en un mateix, un té el màxim poder de decisió tal com realment passa. Quan un viu en una zona sense veïns també les seves decisions tindrien el seu màxim valor i la màxima influència en dret a decidir sobre aquell entorn. De la mateixa manera que en l'espai, aquesta bola d'influència també hauria d'existir en el temps. Mentre que a una certa distància i temporalitat, per saber quin valor de decisió hi té cada un s'hauria de fer la suma de totes les “densitats d'influència” i veure'n la proporció de cada un. D'aquesta manera no ens trobaríem en el que està passant actualment, que arriba al món rural un de ciutat i el pagès a de plegar perquè al “dominguero” de ciutat li molesten les mosques o l'olor del camp que tant li fascinaven el primer dia d'arribar.

Ens cal apel·lar a la responsabilitat de cada un. Si un va a un cert indret on hi és de nou la seva “densitat d'influència” es pràcticament nul·la i al instal·lar-s'hi hauria d'assumir el que ja hi ha i hi troba responsablement. La “densitat d'influència” dels que estaven allà abans la tenen consolidada sobre l'entorn. És indignant que les lleis protegeixin més al nou vingut de ciutat que vol que l'entorn sigui com l'ha somiat o com quan vivia en un entorn urbà i no pas al pagès empresari de la seva feina i adaptat al seu medi. És el nouvingut qui s'ha d'adaptar no pas a l'inrevés.

Hi ha per tant llargues i bones raons per estar indignats. L'antiga democràcia se'ns ha quedat obsoleta, talment com en l'antiga Grècia i Roma que només votaven els senadors, en l'obsoleta democràcia votem un cop cada quatre anys i sobre uns pocs grups anomenats partits i dins dels partits uns pocs tenen el poder de la influència i manipulació dels demés. Cal anar més enllà fins a una democràcia mundial basada en la densitat d'influència que comentava abans i basada no sol en cobrir les necessitats bàsiques sinó també en les necessitats de desenvolupament de les persones: llibertat, creativitat, responsabilitat. Si les lleis no serveixen pel desenvolupament individual de les persones de manera natural, per més que recolzin els poders econòmics i donin el gust del poder a alguns, llavors, no serveixen per a res.

Al principi, romans

Caldria resoldre la cerca del sentit de la vida, recular als orígens de l'evolució per endevinar el perquè de tantes coses. Quin sentit té posseir algú?... saber que està controlat i que, al veure els seus moviments, saber que no es girarà en contra d'un?, tenir-lo com esclau per esprémer-li els seus beneficis?, sentir-se poderós com el mascle que pegue a la seva muller?, posseir el seu territori que si no és dels demés podran fer-ne ús els fills?... Caldria investigar amb les eines del psicòleg Abraham Maslow, investigar dins dels comportaments que es consideren sans per a saber on és l'error de personalitat, perquè d'altra manera no s'actua per les vies que es suposa que porten a la felicitat cobrint les necessitats bàsiques i procurant pel que ens cal pel desenvolupament personal.

Caldria recular al inicis de Catalunya i dels catalans per saber com hem arribat on som avui dia. D'aquells residents originaris de la península només en queda la llengua que encara parlen a Euskadi. Les demés llengües i costums han anat evolucionant amb la gent i les circumstàncies que s'han anat presentant. A l'època dels romans on Ibèria va ser conquerida no sabem si pacíficament o violentament segurament mig i mig i es va convertir en una província de Roma on segurament cada ciutat tenia els seus governants que recaptaven pel governador i per Roma.

La seva organització, la seva capacitat en la construcció i els seus coneixements en hidràulica van deixar rastre així com en la seva llengua que segurament es va barrejar amb la que parlaven els autòctons per fer-ne una de nova. Aprendrien el llatí o els imposarien la llengua vulgar que no era pas llatí, la llengua que parlava la gent del carrer. Foren els mateixos ciutadans que entre la necessitat d'obtindre els favors dels poderosos i la imposició d'aquests farien seva la llengua dels conqueridors barrejada amb la que utilitzaven entre ells. La llengua l'aprenien dels pares i de la gent, poc del mestres i governants.

Les distàncies eren molt més llargues que avui, per tant, les diferenciacions també eren més pronunciades i determinades per la geologia; els controls a la llunyania eren difícil de portar a terme malgrat la bona organització del romans. Els que governaven s'anaven tornant, però el poble tenia la seva pròpia evolució. Saber la llengua dels governants i poderosos era un plus per a poder mercadejar amb ells i la força imposava la seva cultura. Hem de tenir bé en compte que no hi havia els moviments de persones com hi ha avui dia. El poble evolucionava des dels mateixos pobles. Es van fer carreteres i les grans vies que unien les grans ciutats.

D'aquella època en queden, Ilerda (Lleida), Tàrraco (Tarragona), Barcino (Barcelona), Gerunda (Girona), Ampúries, Iesu (Guissona) i tantes altres, no sol les grans ciutats, sinó també els pobles i indrets i encara els pobles més antics que portarien els noms que ja tinguessin d'abans dels romans.

El nom de Sellent ve d'aquesta època, si bé depenent de com parlessin la gent de la zona va evolucionar cap a Sallent o Sallente en alguns casos.

Es pot comprovar encara avui que tots aquest llocs tenen al menys un salt d'aigua i així, diuen amb raó els filòlegs, que Sellent vol dir 'salt d'aigua' el que avui dia en diem un saltant o una cascada.

Van decaure els romans i van arribar pobles del nord, guerra amunt, guerra avall, així va seguir sent quan van arribar els àrabs el segle seté. Cal tenir en la ment i conservar en la memòria que els conqueridors ocupaven el lloc de poder i donaven terres a la seva gent, però els pagesos locals continuaven majoritàriament amb la seva feina només canviava a qui havien de pagar els impostos i pot ser adequar-se a les noves lleis així que nous conqueridors les anaven imposant.

Serraïns

Els sarraïns, els moros, els àrabs, rebessin el nom que rebessin es van escampar des del sud de la península i no van arribar a conquerir mai la línia del nord de la península. Una franja que anava des dels Pirineus orientals fins a la mateixa Galícia i després, a les muntanyes de sota del riu Minyo també s'hi va mantenir una resistència. Durant tres-cents anys es van aguantar les fronteres ara amunt, ara avall. Encara els castells de guàrdia dels cristians i dels musulmans ens marquen on van quedar les fronteres, si més no, temporalment.

Els àrabs van aportar coneixements de la seva cultura. En aquella època tenien un nivell cultural superior als dels autòctons i van aportar alguns aspectes culturals del quals encara en queden residus avui dia. L'impacte d'aquesta gent va ser força diferent segons la zona. Si bé com hem dit, a la franja nord no hi van arribar a manar mai el període de la reconquista va durar des del segle X fins l'any de la rendició del cabdill moro Boabdil l'any 1492 a Granada, segle XV. Abans i durant la reconquesta les batalles entre moros i cristians van ser contínues. La diferència entre els indrets on mai van arribar a governar els moros i les zones on hi van estar durant 8 segles es pot entendre que van rebre un impacte, una influència molt diferent. Durant aquests segles els autòctons cristians van anar conquerint i expulsant-ne els sarraïns invasors. Si les esglésies que diem romàniques són fetes des del segle X vol dir que llavors d'allà ja n'havien expulsat els sarraïns. Va ser en tots aquells segles, al cor de l'edat mitjana, quan per d'alliberar-nos dels àrabs, els catalans vam arribar fins a Cartagena i vam reconquerir també ses illes alhora que els asturians, la qual llengua era el bable, van tirar avall pel centre, mentre que els del costat sud del riu Minyo van fer el mateix seguint la costa atlàntica.

Aquella era l'època en què els Comtes de Sellent van fer-se el títol així com altres que formen part de la història de Catalunya. Els catalans no es van quedar només amb el que havien recuperat dels moros sinó que van expandir el seus dominis cap el Mediterrani arribant a Sardenya, Sicília i fins les planúries de Macedònia. Catalunya al segle XIII era un imperi. Governat per un dels sistemes democràtics més antics de l'Europa moderna. La Catalunya d'aquells segles que amb aquest nom és com es coneixia tot el territori conquerit, feia pinya amb l'Aragó. La llengua aragonesa coneguda per fabla aragonesa o a la Vall de Benasc amb el mal nom de Patués, l'havien conservat en el seu Pirineu i recuperat al reconquerir de dalt a baix el seu territori.

Els governants de l'època es reunien per prendre les decisions i en aquell segle XV era en Ferran d'Aragó qui li tocava manar. Malgrat l'extensió del territori de Catalunya, els estats o regnats eren, o se sentien, fràgils. La corona dels que havien fet la reconquesta des d'Astúries era castellana. Havien, amb les últimes guerres acabat amb els sarraïns i, a base de matrimonis, ajuntat un regne de Castella.

De fet van ser els últims en treure'ls del seu territori. L'enemic del sud havia estat derrotat, al nord però, hi havia una gran potència, la francesa que en les centúries venidores s'havia de convertir en la primera potència mundial.

Castellans

El matrimoni de la regent castellana Isabel i d'en Ferran d'Aragó, coneguts després com a Reis Catòlics, havien de fer un estat potent per estar a l'alçada de les potències de l'entorn i tal com ens explicaven a l'escola franquista, deien: “monta tan, monta tanto, Isabel como Fernanado”. Això però, no era més que una manipulació de la realitat, perquè immediatament els poderosos de la corona castellana van començar a imposar la cultura molt més contaminada per la sarraïna, ja que hi havia estat molts més anys en contacte, i la democràcia catalano-aragonesa va anar esvaint-se.

Caldria el treball d'historiadors científics que ens expliquessin la veritat dels esdeveniments durant aquests últims cinc-cents anys ja que només ara comencem a saber i entendre de quina manera els castellans varen manipular la realitat explicant-la només des del seu punt de vista. Així Cristòfol Colom de la aristocràcia catalana va passar a ser un foraster d'origen genovés i l'esgarrifós del 'conde duque De Olivares' que en els llibres d'història de la era castellano-franquista era elevat a les heroiques alçades, va ser un mal son pels catalans.

Episodis com a l'entorn a l'any 1.650 la corona castellana es va de nou repartir Catalunya amb els francesos. La Catalunya Nord va ser donada al francesos en paga per la seva ajuda per derrotar al catalans. no parlem de la guerra de 1700 a 1714 (decret de nova planta) que va fer que els catalans haguessin de tenir els ganivets lligats a taula durant tot el segle XVIII, entre tantes altres humiliacions. Guerres i més guerres, i humiliació darrera humiliació, aquest és el llegat que mos va deixar aquell 'ditxós' matrimoni on suposadament havíem d'estar al mateix nivell que els castellans. Per l'aristocràcia castellana els matrimonis dels governants era una manera de conquerir territoris sense fer baixes.

Els portuguesos, resultat de la reconquesta empresa per aquells que s'havien refugiat a les muntanyes del sud del Minyo, es van salvar de la maledicció dels matrimonis ja que afortunadament per a ells, els matrimonis de tres no existien i tampoc no es van avindre amb els castellans per a fer cap matrimoni de dos. Gràcies a això, Portugal és un estat lliure.

Avui dia Catalunya i Castella segueix sent un matrimoni mal avingut ja que els castellans segueixen volen imposar la seva homogeneïtzació i mantenir a Catalunya amb el peu al coll i la mà a la cartera. A l'actualitat s'han vestit amb la sotana de la democràcia perquè és el que es porta avui, però segueixen sent aquella gent del segle XIX i XX que pensen que Catalunya i el País Basc són colònies conquerides i com a tals, per explotar. En realitat la democràcia és per a ells, una nova eina per novament manipular i permetre'ls mantenir les colònies abatudes.

Durant el segle XX quan el moviment de la gent ja era molt més fàcil, van inventar el que al Marroc en van dir la Marxa Verda. Allà, quan Espanya va abandonar el Sàhara a principis dels setanta, el rei marroquí Hussaín va enviar a tants marroquins com hi volguessin anar, cap El Sàhara. Es diu que els donaven un entrepà perquè fessin el viatge avall, perquè ocupessin els territoris del sud. Consisteix doncs a enviar gent afins als governants a viure a les terres colonitzades amb tot el recolzament dels colonitzadors a fi que els sotmesos tinguin la pressió sobre seu i els vots afavorint als imperialistes.

Això mateix ens va passar en diverses tongades durant el segle XX. Colonitzadors amb origen a la corona castellana van ser enviats cap a Catalunya. Es van inventar excuses diverses i van escollir als més necessitats, l'objectiu però, era ben definit.

Llavors, atenent a que els països, igual que les persones, necessiten expressar les seves personalitats per a poder ser feliços, no pas imposar-se com el marit agressor i groller a la seva muller que acaba fent infeliços a tots dos, Catalunya necessita divorciar-se definitivament de la parella agressora i antidemocràtica que la oprimeix i ha fastiguejat durant tants anys. Fóra la manera d'acabar amb les guerres, agressions, humiliacions, i en definitiva permetre que Catalunya evolucioni expressant la seva personalitat i poden-se defendre de les imposicions tant culturals com de la manera de fer de les cultures foranies.

Conclusions

Aquestes maneres tan poc irrespectuoses avui també les podem veure en les agrupacions de pobles en municipis segons la llei de municipis dels anys vuitanta. El poble predominant del municipi, el que té més gent o es fa amb l'ajuntament i el poder, converteix els altres pobles en colònies d'aquest. Així el poble i terme de Sellent ara es anomenat pel poder municipal com a 'vall de Sellent' traguen-li la categoria de terme i de poble.

Tenim doncs un problema d'ordre cultural, masclista molt arrelat, segurament adossat a la cultura que es converteix en un llast per la bona evolució dels pobles. Podríem doncs anar a cercar els orígens d'aquest comportament en les associacions familiars i de grup dels simis i continuar per educar a fi que els joves entenguessin les demés formes de vida (incloses les humanes) no amb por sinó amb respecte i amb agraïment per la diversitat.

La Nació Catalana té una personalitat que la identifica amb clara identitat que esdevé d'una llarga història, de molt patiment degut a les pressions del pobles de l'entorn, d'una perseverànça i una paciència només superades per la passió de voler ser. Astrològicament s'identifica amb el signe d'Escorpí que respon a aquest caràcter lluitador, resistent, passional, amb un cert cràcter retro i amant de les coses fosques, d'on de les 'causes perdudes' en treu les seves millors forces. Si bé els estats complien una funció defensiva respecte dels altres ara, dins del marc de la Unió Europea, la funció defensiva queda en mans de la unió i els estats deixen de tenir sentit. Per altra banda les nacions tenen més sentit que mai; doncs fan una funció de preservació dels costums, la cultura i en definitiva de les múltiples personalitats del continent europeu. Malgrat que se n'ha volgut amagar la realitat durant tants anys, com una gran mentida, se'ns ha volgut ensenyar un món de la manera en que els estats i els que hi manaven els interessava que el veiéssim.

Cal recuperar la personalitat de cada poble, des del més xic fins al més gran i permetre el seu desenvolupament sense més pressions i això cal treballar-ho des de l'educació, la difusió i l'abandó, el soterrament i fugint en definitiva, d'aquells que encara necessiten sotmetre als altres per a sentir-se alguna cosa i donar-se una personalitat que els manca.

∞∞∞∞∞∞◄►◄♣♣♣♣►◄►∞∞∞∞∞∞

Unes pinzellades estil naís

En les últimes dècades hi han hagut circumstàncies que han afectat notablement al valor del patrimoni de Sellent. Començant pels incendis del Bosc de Sellent, la divulgació dels fòssils i en concret dels de dinosaure, la millora de la carretera i la electrificació que està en marxa; el fenomen del terrorista i la seva particular 'kale borroca' amb la conseqüent inseguretat ciutadana; la posta en marxa de polítiques urbanístiques que impedeixen la construcció, les lleis forestals i la baixa del valor agrícola i ramader en vers la pujada del cost de la ma d'obra.

La sentència, l'ordre executiva, ja la va rebre l'any 1968 quan va perdre la escola. A partir d'aquell moment Sellent passava a ser un terme depenent per força. No hi ha poble que sense escola i sense carretera es pugui mantenir ni tindre esperança de futur. Malgrat això, hi ha hagut un aferrament al país digne d'una epopeia. Recordem per un instant aquell capellà visionari del segle XX que deia que Sellent quedaria gairebé despoblat abans de tornar-se a recuperar. Si ha d'anar així, ara ens estaríem atansant al fons de la vall, al mig del desert, a la fosca o a la sequera podeu escollir el què vos faci més por, el moment de màxima solitud o de màxima desolació.

Tantes vegades havíem dit, si els rocs valguessin res, fórem rics i ara que els ous de dinosaure i els fòssils dels crustacis marins són reconeguts, el nom de Sellent ni apareix enlloc, els forasters en fan festa això, si no són dels que directament els van vindre a robar. Ara ens pensem que mos posen la electricitat perquè “pobra gent alguna cosa se'ls té de donar”. Té una raó que va més enllà de la imaginació d'alguns. La capital del municipi bevia l'aigua del riu i les fonts de Sellent i encara es queixaven que sovint baixava bruta. Vos podeu creure que us haurien posat la llum, sabent que arrel d'aquesta millora esteu convidats a fer-hi granges? I a les granges si té bestiar, i el bestiar fa fem, i el fem embruta l'aigua. La mateixa aigua que després s'haurien de veure – com voleu que us posin la llum? Si ho fan ara és perquè ja tenen aigua d'una altra banda, de la font de la casseta que sortia vora de l'embassament (del pantano) i la fan pujar fins al diposit amb bomba. Ara ja poden fer granges a Sellent.

Al fer el traçat de la línia elèctrica a què donen prioritat?
-A respectar la estètica i bellesa del país,
-A fer el camí més curt per tenir el mínim de pèrdues,
-A passar per vora la carretera i estalviar-se haver de moure torres i cables fora del que és fàcil de fer per la maquinària,
-A no passar pels llocs on hi ha fòssils de dinosaure i restes paleontològiques,
-A fer-ho lo més econòmic possible.
Doncs fet i fet el què han prioritzat ha estat no passar per sobre de zones amb fòssils i passar aprop de la carretera i deixant per menor l'impacte visual i estètic, i longitud de la línia. D'aquesta manera es separen del Mirador del Cretaci al peu de la costa de Ciutat, però no passen seguint la línia curta i estèticament de menys impacte que fora passar per la part més nord de l'altiplà de Ciutat i seguir per pujar pel voltant del riu dels Llacs. Ah! és que al peu de la Roca de la Feixa, al nord de Pinyes també hi ha restes fòssils i pujar pels Llacs, és massa feina. És més fàcil passar pel cap del Bony del Poble on la línia serà un parallamps i cantarà més que el Perales (seguint la línia del Perich i amb tots els respectes pel cantant).

Es diu que el món micro és un reflex del món macro, les constel·lacions són un reflex de les organitzacions moleculars. De la mateixa manera l'estat té dues colònies al nord i la capital del municipi unes pedànies de les què treure'n un profit. El camí serà llarg i feixuc, mentrestant no tenim ni tant sols domini de la nostra parcel·la.

Fent un cop d'ull a com s'han anat aconseguint les coses fins ara, es pot dir amb franquesa que sempre anem a remolc. Ens arreglen la carretera quan gairebé ja no hi viu ningú i encara sense asfaltar, quan fins i tot estan asfaltades carreteres que van a llocs on no hi viu ningú, aproven de posar la electricitat de xarxa quan es subvencionen totes les energies alternatives. La electricitat nuclear està mal vista i contamina per durant 25 mil anys, el petroli escassege, és car i contamina al tornar el diòxid de carboni a la atmosfera i per l'efecte hivernacle i el conseqüent escalfament; amb la electricitat hidràulica no n'hi ha ni per començar; amb els 30 mil € que costa per casa es podria instal·lar una potència d'energia solar de l'ordre dels 4 KW per casa.

En aquest estat on els turistes ens visiten pel nostre Sol anem a la cua de l'ús de les noves energies amb la qual cosa no complim amb el protocol de Kyoto.

Sellent ha perdut la oportunitat de fer un salt i passar de la cua a la locomotora. Per a fer aquest pas, però, calia una confiança, una visió de futur, una aposta que partint de la situació d'inseguretat en la que estem era difícil d'aconseguir. I serà difícil de construir un nou Sellent mentre l'esperit destructiu estigui en el rerefons.

De recent ja m'han demanat de poder llogar les propietats per a poder-hi abocar els purins. Només mos faltaria això per a convertir el nostre paradís en la comuna del municipi. Recordo a la tècnica d'urbanisme en la reunió on es presentava el pla urbanístic on va dir: “Valldarques és molt bonic i Sellent també té alguna cosa”. Valldarques és un cul de llau sí, amb molta vegetació, però un cul de llau; mentre Sellent és un espai obert, salvatge, natural amb una flora i una fauna el preu de la qual és inavaluable. Es pot entendre que per algú que hagi nascut a Valldarques sigui el lloc més bonic del món això, però, no té perquè menystenir Sellent que també per nosaltres és el nostre paradís amb diables inclosos.

“Set Comelles, set serrats, set dimonis encontrats” així fa la dita històrica. Set Comelles és el nom mateix de Sellent amb els seus set serrats; set dimonis encontrats sembla indicar que l'indret és un centre, un nucli de baixes pressions, en l'atmosfera espiritual. Fins ara en els apartats de “Històries de Sellent” i “Les altres històries de Sellent” només hem tocat la superfície de tantes i tantes històries que hi ha per explicar. Però vull recordar que el somiador en “Somni premonitori: Un presagi esgarrifós” acaba dient que li va quedar la impressió que un dimoni que dormia fa quatre cents anys s'havia despertat. Si algú tenia intenció de vendre alguna propietat del terme, sabrà prou que difícil ho tendria per vendreu a bon preu. Qualsevol comprador busca no tenir problemes, busca tranquil·litat, busca, si és un especulador, comprar barat per vendre car. La 'taca negre' del terror que vivim a Sellent fa que qualsevol propietat del terme s'hagi devaluat i seguirà sense ser d'interès mentre segueixi aquesta plaga.

El dimoni de la avarícia i la vanitat, de l'afany de controlar-ho tot i ser omnipotent fa que se sigui el déu i senyor de la misèria i del malviure.

Encara mos queda el Bosc de Sellent la propietat privada (societat de Sellent) més gran del terme. Quin valor té? No hi pots construir, és més cara la mà d'obra del llenyataire que el valor de la fusta que se'n pot treure, ara bé descomptant totes les hectàrees que el piròman va cremar, aviat en farà vint anys, i uns altres trenta o cinquanta més que li'n queden per a recuperar-se. El Bosc només serveix per pastures i alimentar la avarícia dels pobres d'esperit.

Ara agafem tots aquest ingredients i sacsegem-los. La barreja és més aviat explosiva. Més que un valor de patrimoni el que tenim és un petard del què, si no fos la nostra pàtria, faríem millor d'estar-ne ben lluny.

Caldria obrir les nostres ments i adonar-nos que el nostre terme no és més que un cantal del planeta, un gra de sorra en una immensa platja, una gota d'aigua a la bassa, o una agulla en un paller malgrat que, sigui el nostre cantal, el nostre gra de sorra a la sabata, la nostra llàgrima, la nostra riscla a la ma.

Recordem al capellà visionari: “Després que a Sellent no hi quedi casibé ningú, tornarà a fer-s'hi un gran poble”.

Invasió de Territori

Hi ha patrons de comportament arrelats, no està massa clar si formen part de l'instint heretat genèticament o de la cultura social. Ve a ser una cosa així com el masclisme, fins a on arriva l'efecte de la cultura social i fins a on és un problema de frustracions, instints heretats, de 'gallisme' i violència o tot plegat. El comportament que vull relatar ens ha afectat als sellentins, als catalans i a tots els que som diferents en vers als demés; és a dir, d'una manera o altra, ens afecta a tothom.

Quan l'any 1968 van tancar la escola de Sellent, les famílies amb fills en edat escolar van haver d'anar-se'n a pobles més grans on poguessin portar la canalla a la escola. Alguns van anar a parar al que ara és la capital del municipi. A l'escola, aquesta canalla eren els extranys i rebien el menys-teniment, eren atacats, insultats pels demés nens que llavors fegen el paper de ramat social. En els nens es fàcil d'entendre, quan els entre un esser estrany al seu entorn primer l'ataquen i s'amiden per conèixer l'esser, després hi ha dues possibilitats: o els integren o són expulsats. És un comportament que es veu en els animals superiors, els grups socials intenten que els intrusos de la mateixa espècie que envaeixen el seu territori en siguin expulsats, però si troben que no venen a buscar mal, llavors després de tantejar-los els deixen entrar al grup. És un comportament necessari, d'altra banda no hi hauria intercanvi genètic en els grups i els grups s'auto-aniquilarien per endogàmia.

Com és ben sabut, l'embrió en el seu desenvolupament passa per les fasses de creixement equivalents a les fases d'evolució de la vida sobre la terra. Des del naixement fins a arrivar a la maduresa, encara es veu aquest comportament animal que es va corregint gràcies a la culturització del nen. Aquest comportament es segueix trobant en la societat adulta mal madurada. Així trobem que la societat de les ciutats fan mofa del pagès que el veuen com un esser estrany i els pagesos fan mofa del 'pija-pins', 'els de cal fanga', 'els de la mata',... Val a dir que ha la ciutat estan més acostumats a veure gent de tota mena i per tant aquests immadurs acostumen a anar cap a altres grups socials més diferenciats o febles: indigents, estrangers o culturalment diferents. Avui dia un pagès ja no es gaire diferent de qualsevol altre de capital gràcies a les facilitats de comunicació i que les diferencies entre els pobles i les ciutats ja no són tant marcades com en altres temps.

En un altre nivell també trobem que aquest mateix comportament romana arrelat. Així el fet que a la capital de l'estat ens considerin les colonies del nord a Catalunya i a Euskadi, uns territoris per explotar i espremer té l'origen en aquest comportament immadur i animal que exigeix d'expulsar o integrar als diferents.

D'aquesta manera veiem que en la nostra societat es forma una estratificació on els grups socials de més individuos volen absorbir i anul·lar als grups menors.

Al anul·lar-los també destrueixen les seves cultures, les transformen o les reinventen. En qualsevol cas homogeneïtzen eliminant o intentant eliminar les diferències i imposant-los els costums, la llengua del grups més abundants i causant un dany enorme a la diversificació de la cultura. Intrínsecament a cada un de nosaltres hi ha un sentit patriòtic cap a la nostra terra, un orgull per ser qui som i pels nostres costums i tradicions.

Al defendre'ns dels grups socials majors estem defenent la 'nostra patria' (sigui de la mida que sigue), la nostra cultura i costum i, en definitiva el qui som.

Un exemple actual de tot això el varem poder veure el passat juliol, 2008 amb la inauguració del mirador del dinosaures del peu de la Serra de Ciutat. En la pàgina d'esdeveniments, on s'anuncia la notícia, ja varem fer referència a alguns d'aquests atropellaments. En la publicació del Diari D'Andorra que podeu veure al costat hi ha la prova definitiva. Fixeu-vos en la manera com s'edita la noticia, sense anomenar per enlloc el nom de Sellent. Per a fer una comparativa i ho pugueu entendre os posaré la notícia com si s'inaugurés el camp de futbol de la capital del municipi:

<< ...s'ha inaugurat el Camp de Futbol a ca'l Salider, a la comarca de l'Alt Urgell... >> (ometent el nom del poble).

Pels que no conegueu el municipi, vos posaré un altre exemple ara que han d'inaugurar el camp del Club de Futbol Espanyol al poble de Cornellà: <<...s'ha inaugurat el camp... a prop de l'Hospital de Bellvitge, a la comarca del Baix Llobregat, ...>>

Ho trobeu assenyat?

Ara podeu compendre perquè Sellent.cat enlloc escriu el nom del municipi.

Els nostres límits. Les limitacions i el comportament animal

Corria l'animal sentint les mossades que, de no ser capaç de fugir prou depresa, li arribarien a la carn; esgarrifances que la carrera no li deixava sortir la pell de gallina; suor freda, però mentre vege camí, vege esperança; el blau del cel, entre les capçades del pins, ah sí... Cada cop lladren més aprop, no et perdos camí, que si ve llau m'estimbaré. Ara per ací. Coi de rama. Malai, els pollossos ja són aquí. Hi ara, aquestes roques... i per allà també. No pot ser, ara que m'atrapen, ara la roca m'atura per tot voltant. Malai.

I que fa l'animal si no treure urpes i saltar sobre els peluts, no es quedarà sense lluitar a la desesperada . Tot se li a girat en contra o, així ell ho creu.

Pam amunt, pam avall podria ser la fugida de qualsevol animal del bosc perseguit per qualsevol gossada. També els obstacles del camí, els problemes que cada dia em d'anar superant i la roca, la paret que no sabem superar, els problemes que semblen insuperables. Cor com vivim, fent camí n'hi hagi de fet o s'hagi de fer. No tot, però, sembla el què és. Hi ha qui veu el bosc tupit i hi ha qui veu el bosc clarós, i el bosc és sempre el mateix. Sempre igual i sempre diferent. És l'ull i el procès que converteix la llum en vista i la vista en pensaments i els pensaments en decisions. On un hi veu una roca que l'envolta i acorrala, l'altre hi veu una oportunitat de tallar la persecució. On un només veu la necessitat de lluitat i treure les urpes altres hi veurien l'oportunitat de corregir els errors del passat, de pendre un altre camí de vida, una oportunitat de caminar a bora amb els perseguidors;

La llibertat, pendre les decisions adequades, però no perdent mai de vista l'objectiu del la fugida, l'objectiu de la vida.

De què val si amb ella no s'hi poden desenvolupar la creativitat, la imaginació, deixar viure els sentiments. Les parets de la nostra ment no són parets de pedra, malgrat que sobint són més fortes i més insuperables, més impugnables.

Com més limitada és la nostra ment, més grosses veiem le roques que ens envolten, i el camí més tortuós. Si no sóm capaços de veure'n la sortida ens entra el sentiment la frustració i sentim la necessitat de lluitar contra els perseguidors tot i què tal vegada els perseguidors només estiguin en la nostra imaginació igual que l'espadat. Finalment, qui es decideix per la violència com a resposta a la seva frustració, quan no és capaç de veure la sortida i veu perseguidors i espadats per tot voltant, se sent atrapat, la seva ment té un límit baix, una ment massa limitada.

La gossada l'atrapen i amb dues urpades l'esventren... o, de fet la gossada no el perseguien pas a ell i després del salt per esgarrapar a la cara del gos, es troba amb cul arrossegat per terra perquè el gos seguia el seu camí i ja no era ni tant sols a on se l'esperava trobar.

Les coses no sempre són el que semblen. Quan no som capaços de superar les nostres limitacions ens entra la frustració. Davant de la frustració les reaccions són diferents segons la seguretat que es té en un mateix, la educació de la persona i del coneixement que té d'ella mateixa. La violència, però, és la més habitual, malgrat que aquesta violència es pot expressar de diferents maneres:

contra el que creu que li causa la frustració, contra sí mateix, contra qualsevol cosa que li permeti descarregar la ràbia. La gent de pagès sabem bé que un animal acorralat és molt perillós, o sigui de naturalesa o no.

El multimilionari Howad Hues va viure una vida d'alt risc i els últims anys de la seva vida, de manera força excèntrica. En aquells anys així és com es va considerar, un multimilionari excèntric. Com que era director i productor de cine a més de ser propietari d'una fàbrica d'avions i aviador de proves, va deixar filmacions de la seva persona. Els coneixements mèdics actuals han pogut descobrir sobre els enregistraments que el comportament d'aquell home no era normal i que arrel d'un greu accident en un vol de proves d'un model nou de la seva fàbrica, van començar a manifestar-se gestos impropis d'una persona sana. A part d'alguns tics, es pasava temporades de més de mes tancat a la seva cambra d'hotel veient pel·lícules una rera l'altra, sense roba, dirigint les seves empreses sense sortir al carrer, entre altres comportaments alterats.

El què han deduït i descobert els metges especialistes ha estat que arrel d'aquell accident d'aviació del qual, aparentment, n'havia sortit indemne, en realitat devia haver estat uns instants sense reg sanguini al cervell que li va provocar la mort de parts essencials de les seves capacitats com ara la de avaluar els riscos, entre altres. Ells ho anomenen O.C., inicials del comportament 'obsessiu compulsiu'.

En aquest cas les limitacions no li van provocar una agressivitat en contra d'altri. El seu comportament, però, es va convertir en una agressió contra sí mateix. Va morir amb un pes de menys de 50 Kg.

Recentment un home anomenat Pedro Jiménez ha estat condemnat a 40 anys de presó per l'assassinat brutal de dues estudiants a la policia nacional en el seu propi apartament. L'home tenia antecedents per múltiples delictes menors. La condemna parla del reconeixement de l'home com a psicòpata, degudament analitzat pels especialistes, alhora que diu tenir la capacitat de distingir entre el bé i el mal.

Aquí, les limitacions que li causa la malaltia, fa que es reveli en contra de l'autoritat, o qui la representa, ja que dels seus delictes anteriors la presó li havia coartat la llibertat. La presó, els zeladors, la policia que el detenia representen la gossera perseguidora, les seves limitacions mentals, les roques que li tanquen el camí.

Evitar que el presumpte psicòpata de Sellent, amb un presumpte llarg historial delictiu acabi fent mals irreparables, està en mans dels que tenen l'autoritat i el mitjans per posar-hi fi. Mentrestant les nostres vides, les dels sellentins i dels viatgers per Sellent, i les nostres pertinences penjen d'un fil, i estan en mans d'un cap aixalabrat .

Si bé les limitacions físico-psicològiques i malalties mentals poden ser hereditàries, també es poden deure a accidents que poden, o no, haver deixat seqüeles externes i/o visibles.

Sellent.cat, té per objectiu posar en coneixement del risc i perill evident a fi que la informació permeti pendre les decisions oportunes a qui corresponguin pendre-les, si més no, al sellentins.