Introducció:

Malgrat que les medalles se les estant posant els pobles limítrofes, en els darrers anys Sellent ha pres notorietat per les troballes científiques d'origen prehistòric i de la edat antiga. No fa tant, però, Sellent era un indret de món on passaven cosses estranyes, tant estranyes com perquè fins i tot hi vinguessin gent de la llunyana Madrid a investigar-los. Fenòmens misteriosos, tresors amagats, morts, la visita d'una nau, el rellotge, l'aparició de la Verge, ... algunes coses eren ben coneixudes per la gent de l'entorn, altres en canvi, encara avui només es coneixen en entorns molt reduïts. En aquesta plana volem fer la competència a l'Íker Jiménez i recopilar aquelles altres històries que sempre ens han envoltat i només gosàvem explicar en la intimitat i encara, segur, algunes les haurem de esprémer per aconseguir-les. Perquè, no ens enganyem, aquests fenòmens contràriament al que sovint i superficialment es pensa, les persones que ho viuen no ho expliquen. No ho expliquen perquè ho viuen molt profundament i els queden gravats a l'ànima. Llavors, o esperen molts anys o esperen ha trobar una persona prou oberta per explicar-ho, o ambdues coses simultàniament.
Hi ha, per tant, una feina interessant per la qual, sellentins n'esperem la vostra col·laboració.

Observació: Totes les històries que expliquem ací, tenen un fonament real, una experiència de vida al darrere.

       Un Gat gros

       Estimació Objectiva

El somiador va posar una data al costat del somni de finals del segle passat, 5/10/99, ell mateix, però, creu que el somni va ser posterior, com si fos a la primavera del 2004. El somni anuncia un negre esdevenir pel poble de Sellent o la seva gent.

<< Del Coll de les Eres estant, on, en el somni, feia una costa, ell vege el poble. A l'enclevat hi havia gent reunida com si fos un dia de festa i estassin esperant per entrar a la missa.

Fege un dia lluminós com de matí de finals de primavera i la gent parlava en rotllanes. L'església de Sant Salvador estava una mica més enclotada d'on realment és i tenia l'entrada pel costat de l'enclevat amb uns tres graons que s'havien de baixar per entrar. Amb aquesta imatge per marc, el capellà arriba per la carretera com si vingués de la collada, passa d'esquerra a dreta, porta sotana blanca i estola verda de missa major i saluda als feligresos, un aquí un altre allà i continua el camí cap a dins de l'església. Semblava com si fes temps que no hi haguessin fet missa allà. Darrera del capellà, la gent hi va entrant també i no queda ningú per fora quan comença a fer una fosca. Una fosca d'aquelles estranyes que tenia el centre al poble de Sellent. Una broma negra gairebé sòlida s'havia anat estenent per sobre del poble, només uns feixos de sol venien plans desde la serra de Turnó com si fos de les últimes hores de la tarda. El somiador hagués pogut pensar que estava veient l'escenari d'un teatre o un cinema.

De cop el capellà surt corrents cames atrapeu-me com si hagués vist el mateix dimoni; tant brunzent surt, que d'un bot atravessa l'enclevat que havia creuat caminant abans i fuig corrent per la mateixa carretera que havia arribat. Al seu darrere, de dins de l'església surt per la porta una flamarada. El somiador comença a tenir una sensació de terror i crida tot posant-se les mans al cap: Déu meu, Déu meu!

Mentrestant, entre la negra i fosca broma que tapava la bóveda del cel i el teulat de l'església es forma un feix de llum blanca, sense origen i sense fi, difuminat però vertical. La gent també surt i es dispersa. Entre l'abans i el després, però, ha hagut un gran canvi: aquella innocent puresa de la gent s'ha convertit en rauxa. La rauxa que cada hom porta ara en l'ànima. Una ànima de poble s'ha convertit en mils de diferentes. Tant crida i tant aterrit està l'espectador que ni la veu li surt. La gent que torna a les seues cases, passen pel costat del somiador, entre ells un home amb barret ample i malmès que pasa pel costat, li passa les mans per la cara del somiador i aquest comença a deixar anar la veu que tenia bloquejada amb un soroll com el gat que resa el rosari..

Al despertar-se, diu que respirava amb força i fent sorolls i encara en les primeres ullades diu que vege unes formes primes i allargades semblades a rames i a la punta de cada una si vege un cap de bèstia. Unes menes de dimonis.. .>>

En el rerefons diu que li va quedar la idea que un dimoni de fa quatre cents anys s'havia despertat.

Any 1980. El somiador sabia que aquell somni era especial. Sabia que feia referència a quelcom que esdevindrà durant el transcurs de la seva vida. Ho sabia perquè ja havia somiat l'esdevenir de la seva vida en un altre somni - aquell, posteriorment, va poder comprovar com s'anava complint – ho sabia perquè s'havia programat la pregunta. Però no el va escriure, era massa important i escrivint-lo hauria perdut l'ànima. Així que avui el somni haurà perdut els detalls.

<< Està el somiador en un edifici alt. Un paisatge d'edificis alts, el què podria ser un riu o una autopista i muntanyes no massa altes però ben definides a l'entorn.

De darrere de les muntanyes en sortien o boles o núvols. Fos el què fos, quan arribaven a l'indret del poble s'havien convertit en núvols de flama, xera que s'expandia com a núvols. D'ells en queien unes boles negres, ben negres, de mida com les de handball. Diven que ha qui tocaven es moria i tocaven a gent de manera aleatoria. >>

Segurament els detalls haurien pogut aportar alguna informació extra. El somni, amb tota seguretat, informava sobre algun tipus de radiació que caurà del cel i afectarà a la gent de manera discontínua. Una radiació que vindrà, o serà ausada, des de lluny.

Fins ara hi ha dues coses que es podrien assimilar amb el somni malgrat que els efectes no són tant remarcable com el somni sembla donar a entendre: l'accident de Txernovil i els forats de la capa d'otzó.

El dimecres 1 de setembre del 2010 el canal de TV Cuatro passava el següent programa:

“2012: día del juicio final” [títol original: Decoding the Past / Doomsday 2012 The End of Days]. Dins dels diversos arguments que donava per justificar aquest títol, feia aquesta representació d'un dels escrits que 'la sybil·la', l'oracle de l'antiga Roma, va deixar fent referència a la fi dels temps. Fixeu-vos en la semblança de la part final d'aquella previsió amb el referit en aquest somni.

*Talent és la virtut que hom té per a fer alguna cosa amb facilitat i millor que els demés. En una carta astral, un talent ve representat per un gran trígon, un trígon, la conjunció de diversos planetes i sobint, per la combinació de diversos d'aquests aspectes favorables. Cal però, que s'eduqui perquè el talent sigui útil i respongui a necessitats de la vida real.

En èpoques d'incertesa com l'actual on la crisis financera arrastra tota l'economia cap a la recessió, la gent busca els talents* per trobar-hi comfort i esperança. De fet els què diuen que la societat necessita una transformació profunda no van errats. Fa força anys que algú els hagués pogut dir que la transformació del 2001 només seria superficial amb contraposició a la que vindria entre els anys 2011 i 2026. De què serviria, però - qui n'hagués fet el més mínim cas. De fet amb la situació actual encara no es pot entreveure la transformació. Es veu el principi d'una crisi. Ara hi haurà un 'baixon' que ocuparà el 2009, després hi haurà una aparent recuperació pel 2010. Al 2011, tanmateix les coses es torceran de nou. Per nosaltres serà una època que ens vindrà de nou, caldria anar uns cent anys enrere per trobar una altra amb semblances. Després del 2026 no es que les coses tornin a agafar el rumb recte de sobte, caldran uns cinc anys més de recuperació d'un rumb que se'ns faci familiar.

Si no volem que ens prenguin per somiatruites, no podem deixar-ho així. El fonament va més enllà de la raó i dels mecanismes científics tot i emprar eines gràfiques força complexes.

Tot i que l'especie dels humans ens caracteritzem per comunicar-nos amb paraules, aquestes, siguin en forma sonora o escrita, com a eina de comunicació tenen moltes limitacions. Doncs, només podem comunicar allò, el qual significat, prèviament hem fet correspondre a una paraula o paraules.

En conseqüència molt sobint trobem intents fracassats de diàleg entre els científics i els treballadors i afeccionats a les para-ciències. El fet és que els investigadors i experimentadors del que està més enllà del coneixement del moment han de definir i emprar un llenguatge nou per lo nou que van experimentant i descobrint. Els científics ho acostumen a fer, mentre que els de les para-ciències empren més sobint paraules i frases metafòriques la qual cosa acaba per confondre a les ments poc obertes.

El nom de Cèutes Vísics fou originalment una psicofonia i va passar a definir un talent ben curiós: El de definir el procés pel qual un gràfic multidimensional representa l'evolució en el temps d'una existència. Cóm és això possible? Cal definir amb una metàfora, que ja s'ha emprat altres vegades, el futur, el present i el passat, és a dir, el què és l'evolució en el temps.

S'ha dit, molt encertadament que el present és com el tall d'un ganivet on a una banda hi ha el futur i a l'altra el passat. El futur és com un núvol de colors i formes indefinides que es van formant i consolidant així que s'atansen al tall del present. El tall del ganivet és un diferencial infinitament estret, què vol dir que el ganivet que representa el present està molt esmolat de manera que si ets capaç de imaginar-te'l encra té el tall poc esmolat. Al torn que el núvol acolorit i indefinit del futur es conduït cap el tall i ho fa de manera ordenada; això vol dir que a més de tall, el present té pues com un pinte. Llavors a la banda del passat van apareixent formes consolidades i sòlides, definides.

Açò és perquè el passat està porgat per l'arè de la nostra ment i les coses s'han convertit en conceptes que és el què realment recordem. El passat només existeix en la nostra memòria i en el llibre que l'ànima en fa de la experiència de la vida, del saber.

En conseqüència hi ha un futur que marca les pautes de quan sigui passat i pentinat pel tall del present. Els Cèutes Vísics converteixen el difuminat del futur en un gràfic. Per començar a entendre'l, partim d'un gràfic en tres dimensions. Malauradament les dimensions que representen els tres eixos tenen significats abstractes que no es corresponen amb conceptes definits coneguts; si bé sí que tenen relació amb l'evolució i el progrés. L'avens del gràfic té ha veure amb l'avens dels temps però no d'una manera lineal. Ara hi podeu afegir colors, aquests representaran una quarta dimensió.

És un talent, no intenteu buscar-li explicació lògica. Si sou amants de inferir-vos en lo desconegut podeu intentar veure els Cèutes Vísics d'algun futur.

Entre els anys 2016 i 2020 hi haurà una recuperació, un avens evolutiu, pot ser una guerra, pot ser una epoca de tranquil·litat dins de la transformació. No és descabellat el que anuncien els Cèutes Visuals tenint en compte que els Asteques van predir la fi del món cap a l'any 2012. Cal entendre que la fi del món fa referència a la fi d'una època dels humans, no la fi del planeta.

Per acabar cal dir que aquest sistema fa el gràfic sense fi d'una evolució.

      Aparició Mariana

Aquells anys en que la tardor va caure en primavera, una dona caminava cap a l'hort. Al passar lo riu va trobar que l'aigua li entrava als peus i la sentia com a brasses de gel; a la bassa hi ha aigua, la boba mig seca mig verda, els moixons cantessin o no, era el so de cada dia, cap cançó era entonada; massa patiment, ha mort la il·lusió de la infància.

Bledes, naps, remolatxes, cols, esquiroles, els faré una amanida i butifarra, lo pa ja deu ser florit. Plegaré aquestes, els caragols ja les enceten. Ajupida, asseguda de costat i collint les herbes de l'hort

– saturada la ment adormida, de tacte absorta – La Blanca Figura davant seu li va parlar amb veu suau de vellut, de mel, profunda, perfumada... Només va poder contestar-li:
-Sí, ho faré.
I al adonar-se del que acabava de passar, ja no va poder recordar el que li havia dit.

Gravat i desat en la posella del rebost de la més profunda memòria, ho sentia com un sacrilegi esbombar-ho al vent – la llavor havia arrelat profundament. Hi hauria hagut gent que haguessin demanat de fer-hi una església, un altar, un lloc de culte; mes la claredat, la força, la llum, l'olor de

la puresa li fege comprendre que cap patiment pot, ni tan sols, esgarrinyar la pell de l'ànima.

Van caldre més de trenta anys perquè la dona trobés la calma i la terra prou toba perquè aflorés la llavor que al rebost havia desat... i va dir:

-És la primera vegada que ho esplico.

El temor que aquell moment màgic es perdés en la cambra sense que ningú més ho sabés mai, prou consolidad perquè ningú podés embrutar el record, ja sense temor a la crítica, era el moment i jo vaig ser l'afortunat d'escoltar-ho de primera mà.

Alguna cova prehistòrica amb pintures rupestres s'ha estudiat en busca del perquè van fer les pintures en un lloc i no en altre. Perquè hi havia formes suggerents, perquè era la estança habitual, per la llum ..., la conclusió va ser perquè aquell indret tenia una ressonància especial i per tant devia ser un santuari, un lloc de culte.

En les construccions dels inques de sudamèrica per a fer-hi els seus jocs hi fejen uns forats en forma d'arcada en els laterals que es connectaven amb tunnels a una sala central soterrada. Un dels jocs que encara recorden els seus descendents consistia en un joc amb una pilota semblant a les que s'utilitzen avui dia i que la tenien de ficar per una anella, similar al basquet actual. Era un joc però l'entenien com una ofrenda als déus. Van investigar per a què podien servir aquells tunnels i forats i van concloure que havien de ser per parlar als jugadors però degut a la ressonància probablement qui parlava pels tunnels fossin els sacerdots o com diríem avui, els bruixots.

A Anglaterra hi ha una construcció que per fora és com un tussal de terra que té una entrada en el lateral. Una porta petita en comparació a la cúpula que hi ha a sota del munt de terra. També en aquest indret hi ha una ressonància especial, amplificadora del so que surt per la porta.

En tots els casos només han pogut fer que conjetures perquè malauradament el so no deixa fossils ni s'han conservat escrits que ho expliquessin, és però, raonablement sensat suposar que les ressonàncies no fossin entesses massa bé i s'utilitzessin per donar un aire de magnificència a les cerimònies i atemorí als feligresos.

No es d'estranyar que encara ara els sons estranys o inexplicables mos segueixin sorprenent, espantant, emocionant ... i com sempre a lo que no entenem li donem un caire místic. Pels que no coneixen en profundidad la fenomenologia de Sellent, es va fer famós durant un temps, i encara avui n'hi ha memòria, 'El Relotje', el relotje de Sellent. Aquest era només la punta de llança d'una serie de fenòmens del quals, aquest era un del més inofensius.

Dins de la família dels sons extranys, n'hi havia un de recurrent: “hom caminava per un camí sol i sentia que algú caminava al seu darrere, quan es parava, les passes que el seguien també es paraven; tornava a caminar, i el tornavan a seguir. Normalment arribat aquest punt, hom sortia corrents amb la qual cosa les pases que els seguien desapareixien.”

En el silenci que avui, degut als sorolls de les màquines que mos mouen i els sorolls de la ciutat, s'ha perdut; en el silenci i les parets dels trossos que sobint fan bora al camí, el ressò de les nostres pròpies passes mos perseguia espantant-nos.

Recordo un cop on van dir que s'havia sentir bramar una vaca en una zona on no n'hi havia cap. Les vaques eren a l'altra banda i van dir que les d'aquesta banda no se les havia sentir bramar. Pot ser sí, pot ser no, els sons que se senten habitualment acaben per passar desapercebuts, se senten però no s'escolten. Si se sent el so original d'una banda i el seu ressò de l'altra banda el so resultant és un so que està entre l'original i la font del seu ressò. El Relotje era una barretja entre el fenomen de la ressonància, alguna part d'histerisme (comença amb un tic-tac que no saben explicar i ho magnifiquen), obsessió per entrar en un surrealisme que sostragués del difícil món real. Necessitem passar els problemes, els misteris, a tercers, a sers imaginaris per quedar-nos i centrar-nos en les coses que coneixem i controlem.

Parlar del fenomen del 'relotje', un tic-tac que podia sentir-se a qualsevol lloc en qualsevol moment permetia descarregar la tensió i desar a un segon pla aquells altres misteris veritablement profunts.

En una altra ocasió parlarem de les psicofonies. Podia ser que el Relotge estés basat en un so psicofònic, no presenta però, les caracteristiques habituals d'aquestes. Per altra banda, extraure aquest fenomen del conjunt d'anomalies que freqüentaven i anirem explicant, no ajuda a la seva comprensió.

Després d'haver escrit sobre previsions del futur queda la sensació d'haver deixat molts becs sense lligar i que, si bé hem donat a conèixer experiències, sempre, sobre una base fonamentada, no s'en pot interpretar el què ens marcarà els propers anys. Per això ara intentaré fer una interpretació. Els esdeveniments que ens esperen aparenten tenir prou substància perquè pagui la pena donar-los-hi forma abans que ens atrapin amb els pixats al ventre.

2006, 7 i 8 han pujat amb l'aparença d'anys de creixement i prosperitat. Encara que hi havia sectors on des de principis del 2008 ja patien una reculada considerable, no se'ls hi va prestar atenció i llavors, bastant de sobte, als acabaments de l'any es va començar a parlar de crisi de manera que va desencadenar un allau de crisi que espanta i genera més crisi.

Si hom hagués disposat dels cèutes vísics i algú s'hagués preguntat què esdevendria, això ho hagués pogut saber amb força anys d'antel·lació; devons perquè no donem a conèixer l'esdevenir dels propers anys? Segons el calendari del Maies al nostre 2012 s'hauria d'acabar el món. Això vol dir la fi de la vida a la Terra? -No. Quan al passat es parlava del món mai es plantejaven la fi del planeta. El món vol dir la forma de vida tal com se la coneix.

Abans – continuem – estem al 2009. La caiguda continuarà fins a finals d'any, de manera plana fins a l'estiu, després encara baixarà més fins al decembre i continuarà plana per tocar fons fins al febrer del 2010.

Llavors hi haurà una nova il·lusió una recuperació que sembla la recuperació lògica d'una crisis periòdica; de fet, semblarà que se n'està sortint que això només ha estat un ensurt i que la feina de les polítiques està donant solucions. No vos en fieu, arribat el 2011, passarà alguna cosa qué el 11 de setembre del 2001, només semblarà un joc d'infants i les conseqüències n'afectaran a la societat per 20 anys. No està clar si és una continuació d'aquesta crisi que hem encetat o una nova experiència, tal vegada traumàtica. Sigui com sigui, si des del 2001 vam donar una nova orientació al destí, a partir del 2011 aquesta orientació serà molt més pragmàtica i acotada. No sabria dir quin serà el caire d'aquesta nova orientació perquè no s'hi veu una altra època similar en el recent passat.

Segons les teories de l'astròleg argentí Boris Cristoff, hem viscut una mini era de Balança (Lliura) d'aproximadament una dècada. Es pot notar aquesta influència en els programes de ball que s'han vist per televisió en aquest periode, des del 97, la importància dels tribunals i jutges i dels fets de justícia. La nova mini era que comencem serà la d'Escorpí. Escorpí, l'estebó està dirigit per Mart i és un signe de passió i violència. Els anys fins al 2015 seran empastifosos amb pujades i baixades dins de cada any, d'esforços que semblen no servir de res. El 2015 serà la culminació d'aquests 4 anys la maduresa d'aquesta nova i empalagosa experiència. L'any següent es produirà el que en diem una criptasis, un any on deixem morir la bestia perquè reneixi.

Ja hem madurat, mos abandonem perquè ja no mos fa por i d'aquesta manera deixem que un nou vent mos porti cap a un comportament més adaptat a la realitat.

Des del 16 al 20 hi haurà una lleugera recuperació que probablement, estan en uns anys tant foscos, ens semblin molt millors del que realment seran. Uns anys de transformació, els dos primers embolicats amb la pasta viscosa dels anys anteriors, els dos següents més alliberats aportaran les primeres llums d'una encara llunyana sortida. De nou quatre o cinq anys de treball monòton, alts i baixos a ritmes anuals, seguint la línea marcada per la nova orientació marcada pel 2011; el tunel és llarg i l'única sortida és a l'altre extrem. 2025, recaragolat, ombra espessa i cansada, òs que s'ha de trencar, reculada cap el 26. La criptasis d'aquest any serà la que encendrà el nou llum, l'època d'angoija ja ha acabat però tots estan molt febles i l'eclipse no és fins l'any vinent. Caldran cinq anys per refer-se. Cinq anys de recuperació, d'emprendre una nova orientació més pròspera, però un sentit de la antiga orientació encara es mantindrà i la alliberació final no arribarà fins l'any 2032. De fet, fins al 2016 encara creurem que la via de sortida era aquella que hauríem pensat com a bona al 2008 i no és fins llavors que ens adonem que aquella època ja s'ha acabat per sempre (al 2016 és quan està previst que s'acabi la primera fase del projecte ITER, per a generar electricitat a partir de l'hidrogen per fusió nuclear)

Al meu entendre, la reforma que la nostra existència sofrirà és encara difícil d'imaginar malgrat que es pot sospitar que hi tindran molt a veure la generació de la energia i els tipus que se n'aconsegueixi.

La XXI centúria D.C. serà de verd clar, fràgil i malaltisa (encara que la semblança serà de tot lo contrari), la centúria de la genètica per damunt de tot, és l'última de l'era de Peixos i la influència d'Acuari serà molt forta, tindrà un cert caire d'esterilitat, de simplicitat, sembla que hi haurà més iniciativa de pensament, i que, a diferència de com ha estat fins ara, seguir una línea de pensament no serà el que es portarà.

Parlar en termes de temps millors i temps pitjors no porta enlloc, no té massa sentit. La existència és una escola i tot, plaer i sofriment, té el seu sentit, una lliçó evolutiva, per escriure en el Llibre de la Vida. Crec que en aquests propers anys cada un intentarà amagar la seva realitat per aparentar una imatge molt millor que la que tindrà en la rebotiga. Per aquest motiu hi hauran moltes coses que se'ns escaparan de les mans. Des del 2025 fins al 2066 hi haurà una una època de llum tendra. L'últim terç es tornarà blau fosc.

No s'ha de perdre de vista Txernòbil. La crosta de formigó que protegeix el reactor accidentat d'escapar-se la radiació, té una vida de 30 anys, 23 dels quals ja han passat. L'Apocalipse de Sant Joan ens diu que recordem el donzell (= txernòbil, en rus) que les aigües es tornaran 'amargants'.

Hom caminava capficat en els dubtes del més enllà, el bé, el mal, volent transcendir aquestes misèries i entendre els perquès que mos confonen cada dia, que mos fan caminar per un bosc massa atapeït en lloc d'una devesa d'arbres espargits que deixen passar la llum del Sol. Caminant, caminant va sentir que algú feia les mateixes seues passes i es va girar cap al costat d'on venien; un company havia aparegut sense saber d'on havia sortit i, llavors, tampoc se li va acudir de pensar-hi. Tan se val, és un company de camí. I fent camí es va deixar portar per aquella companyia. Van pujar unes escales i a sobre hi havia un passadís altell amb barana de barrots metàl·lics prims. Des d'allà es podien veure els treballadors d'una empresa. Es van parar a sobre, davant d'una mossa, ella estava distreta amb les seues manipulacions i no va parar atenció a la vista. Llavors, el misteriós acompanyant es va posar les mans al pit com fent un gest d'obrir-se'l i d'ell, en va sortir com una bola de boira lluminosa que volà recta cap aquella mossa, li va passar a tocar però res va canviar, no es va immutar. Va mirar a l'acompnyant i es va adonar que sense que digues paraula entenia el significat del què li volia dir. Era una sensació de fosca quotidianitat.

Era simplement la buidor de l'infern, una complexitat material i una simplicitat espiritual. Va dir: -tu la veus, ells no-. Va seguir, i ara en un home, va repetir la mateixa operació. El tercer treballador ja no el va provar, només amb una mirada va saber que no calia, que era com els altres.

Van seguir tots dos. Al cap del passadís feia un giravolt cap a la dreta amb un graó al principi de girar. Era només una corba, però semblava ser transportat, cada passa valia per mil. I al girar l'última passa el camí s'obria cap un turó, a mitja alçada entrava el camí que seguia recte. Una claror impressionant il·luminava el paratge. I va començar a entendre. Li va mostrar com aquella llum arribava i entrava en la gent que la volia rebre, la gent que ja en contenia d'aquella llum. I després el va fer mirar cap el cap del turó d'on venia més llum que d'enlloc. En principi li va semblar com un gran focus arrodonit però com semblava moure's, s'hi va fixar amb detall i va descobrir que estava fet d'una infinitat de petits sers lluents.

Quan aquests estaven en la part central com eren tant lluents, no es podien distingir uns del altres i, fins i tot, n'hi havia tanta quantitat que només podia ser que estesin uns dins dels altres. Era a l'allunyar-se del nucli quan se'ls distingien en individualitats. Es separaven i tornaven. Eren molts i un de sol, no hauries pas sabut si n'havies de dir el llum o els llums.

Aquell acompanyant, mentrestant havia desaparegut. Així va comprendre que aquell també era un d'aquells àngels de llum i va pensar que allò devia ser el cel; i tots aquells llums la seva gent. Li costava d'entendre, però, que per estar allà s'havia de compartir tot, ser part del tot i el tot mateix, la individualitat no té cap sentit, mentre que abaix l'únic que comptava era justament la individualitat, allà la llum, ni es notava.

No se sap quin camí va seguir després el viatger, tanmateix de ben segur que hi va reflexionar moltes vegades en les seves passes cap a un destí que ni ell mateix coneixia. És possible que arribem a tenir el que busquem davant, al abast de la mà, però el destí només val pel preu de l'esforç del camí que ens hi ha portat. No val aplicar la fórmula i conèixer el resultat, si no aprendre a descobrir-la, a aconseguir-la, llavors el destí, el resultat simplement hi és.

Em van explicar...

D'una dona amb fill en braços, sembla ser que de cal Jaumillo, caminava després d'haver fer costa, a peu pla passant per davant de Sant Andreu i com al Sant li devia algun Parenostre i alguna Ave Maria d'aquells que es prometen sense adonar-se'n, va pensar que fora un bon moment per anar a passar comptes perquè mai se sap quan mos farà falta. Val més estar-hi a bé que després pot ser perdria les comptes i si em cal... Ara puc fer tardança que si arribo una estona més després no me'n passaran pas comptes. Ja dins de la capella de Sant Andreu arrupida al graó de pedra amb la criatura que se l'havia assegut a la falda i recollida cap el pit va ajuntar les mans i acotxar el cap.

Es va extreure dels mals pensaments, de les cabòries i els altres deures i anava a començar les paraules com altres vegades havia fet. Llavors va aixecar lo cap per mirar al cor de l'altar d'on un rodolí de boira i llum deixava entreveure que alguna cosa estava passant. Estorada pel moment, no va tindre esma i va romandre quieta mentre dos baixaven del remolí a costat i costat, semblaven també infants, coloms, una força que no arribava a comprendre. Estarrufada, amb pell de gallina el fill va fer un gest i aquella dona el va agafar amb els dos braços apretant-lo amb força i lleugera va agafar la porta esfaraïda. Una caminada endavant i una ullada enrere, una correguda més i ara una ullada per l'altre costat, no fos que se li hagués escapat alguna cosa i la estesin seguint.

Fugissera, cada cop anava més de pressa i cada cop se sentia més incrèdula del que li acabava de passar.

Encara que la fe mogui muntanyes, no podem deixar la nostra condició de persones humanes, la nostra matèria animal; tot i la nostra capacitat per a moure totes les muntanyes del món no som pas capaços d'assumir un món diferent del nostre, el món de les ànimes eternes ha de seguir la seva cursa, mentre la nostra efímera vida, la lliçó de la jornada també ha de fer el seu fet.