Preparació:

1. Pelar, netejar i treure les llavors als codonys després fer-ne trossos i bullir-los en aigua uns deu minuts perquè quedin tous.

2. Escorre'ls i deixar-los refredar.

3. Pelar alls, trinxar-los, picar-los i deixar-los en oli d'oliva.

4. Un cop els codonys ja són freds, trinxar els codonys i barrejar-los amb l'oli i l'all que ja havíem trinxat. Afegir-hi un pessic de sal i remenar-ho tot fins que en quedi un puré.

5. Guardar-lo a la nevera o al seller tapant-lo.

Les proporcions depenen de lo coent que es vulgui. Dos, tres grans mitjans d'all per peça de codony pot ser una bona proporció. D'oli millor deixar-lo curt, que cobreixin els alls, en un principi. Si queda massa eixut, s'hi pot afegir una mica de l'aigua freda del bullit o una mica més d'oli d'oliva però si n'hi poseu massa quedarà separat de la massa.

Com que de codonys no n'ha tot l'any, es pot fer amb trumfos i pomes barrejades o només pomes.

Es un bon berenar per la canalla sucat sobre el pa o la torrada. També pot acompanyar algun plat.

Es pot guardar fins a una setmana en fred i els gustos queden més barrejats i menys coents els dia següent de fer-lo.

Preparació:

Macerar espigol, àrnica i romaní en alcohol durant 9 dies a sol i serena. Colar-lo i desar-lo.

Aplicació:

Se'n fan fregues sobre la pell de la zona adolorida.

L'escudella, un dels plats més clàssics de la cultura culinaria catalana, no pot faltar en la nostra taula i en la biblioteca de cultura i tradició de Sellent.

Es posa a bullir a l'olla força aigua, i s'hi afegeix sagí (la malvada de sagí s'ha de desfer amb sal o farina) col trencada, pastanaga i porro o seba. Quan aquests ingredients ja estan avansats en la cocció, afegir-hi trumfo trencat (trencat no tallat).

Aquest plat es cuinava entre dues setmanes i mes fet després de matar lo porc.

Es posa a coure en una olla amb aigua, cansalada de la panxa perquè no sigui massa grassa, butifarra de carn una mica saumalla tallada a daus xics i panses, que al gener febrer quan es cuina el plat ja estan formades. Mentre es va coent l'olla, es tallen llesquetes de pa primes com per fer-ne sopes i s'amaneixen amb sal i oli. Abontes quan l'olla ja ha bullit prou, s'escalda el pa amb el caldo. Només s'hi ha de posar el caldo just per poder amassar.

Amb el bullit de l'olla i el pa escaldat, se'n fa una massa a la qual s'hi pot afegir seva confitada o trumfo bullit a fi de fer una massa amb més substància. Sigui com sigui s'en fan pilotes com si fossin mandonguilles afegint-hi una mica de farina. Abontes es tornen a coure a l'olla amb el mateix caldo, si n'ha sobrat, i si no, afegint-hi aigua nova. No necessita massa cocció ja que tot, tret de la farina, ja està cuit. Les pilotes queden prou consistents i el contrast de gust dolç-salat el fan que es pugui servir tant com a plat o com a tall.

Fer coure a la paella els sips o els fredolics amb la seva pròpia aigua fins que estan cuits o fregits i han perdut la rigidesa. Llavors s'hi afegeix una picada d'all i julivert. Per altra banda s'han preparat uns trumfos bullits blancs, escorreguts i picolats amb la gormanda o cullera de fusta o llossa però que n'hi quedin bussins, terrossos.

Llavors s'amaneixen amb xitxons* de cansalada i el seu suc. Tot junt, els trumfos, els bolets amb la picada i els xitxons es barregen i ja estan llestos per servir.

*Xitxons, són la cansalada sigui blanca o binsada, tallada a daus i rostits a la paella amb el seu propi greix.

Quan vaig sentir per primera aquest plat com a típic de l'Alt Urgell se'm va fer estrany perquè a casa no recordava haver-lo menjat mai. Ací però, volem els plats de cada casa i, en efecte, aquest plat es cuina a Sellent.

És una manera d'aprofitar aquell pernill que ha quedat una mica massa saumall o que ja no té aquell bon aspecte que cal per portar-lo a taula. Aquí el farem amb ous ferrats.

Es fan els ous ferrats com sempre a la paella amb oli d'oliva. Un cop trets de la paella i posats al plat amb aquell oli s'hi fa el pernill de la següent manera.

Se'n treu oli, els ous ferrats normalment es fan amb bastant d'oli, i pel pernill en cal el just per cobrir el fons de la paella.

Llavors s'hi afegeix un fil de mel a la pella i seguit els talls de pernill. La sal del pernill al fregir-lo sut i sense la mel tindria un gust massa salat, així el salat es suavitza. Cal anar en compte doncs, el pernill ha de quedar només com escaldat, volta i volta sobre aquell oli, com si fos per confitar-lo.

Ara només cal servir-lo acompanyant els ous ferrats.

Es pelen les figues collides encara verdes. Es pelen a tires des de la cua fins el forat de sota deixant entremig tires intercalades sense pelar.

S'escalden i s'escorren

Es couen a foc molt baix, en almibar tant pes de figues com de sucre, sense aigua i amb l'olla tapada

Es guarden amb el mateix almibar, Si es volen guardar temps, tancar el pot en calent i reescalfar-lo al bany maria.

Tan senzill com endur-se una espiga tendra del tros del blat de moro ben granada, espellar-la de la seva melena i la carfolla verda, clavar-li la forqueta o un broc llarg a la punta de l'espigot i atansar-la a les brases. Hi ha qui, més modern, la sucaria amb el greix de la cansalada o amb una mica d'oli. Cal llavors esperar a que es torni fosca, mentre se la va girant perquè es torri per tot voltant per igual. No li cal res més. Encara calenta es van arrancant els grans amb els incisius.

Tant pot ser un entrant com un berenar la qüestió és que és un àpat de caliu i vora el foc.

Dels galls i de les gallines; per matar-los se'ls fege un tall al clatell, s'aguantava el seu cos sota el braç perquè no batessin les ales i amb la ma ajuntaven bec i coll, llavors amb l'altra mà i el ganivet esmolat es fege un tall net. La sang rajava sobre la paella directament. Un cop escolats, la paella anava als trespeus del foc. Al coure's la sang quedava presa i hi quedaven les bombolles d'aire fent-la escumosa com lo pa. Es tornava negra i fent la forma rodona de la paella com si fos una truitada. Després s'esquinçava, i calenta, es repartia entre les boques afamades.

És ben sabut que a les cases de pagès s'aprofitava tot. No calia fer apologia del viure sostenible que ara sembla ser el re-descubriment del segle. Simplement formava part de la cultura i la tradició de mil·lennis.

Després de netes i tallades s'afegiven al brou per afegir-hi la pasta de sopa, la sal, algun tros de trumfo o un tros del 'que hi hagués'; les potes amb les urpes tallades, es cremaven a la xera per pelar-les i també anaven a l'olla. Es clar que aquelles gallines i galls menjaven del tros i l'era, cuc llangots, i blat de moro quan n'hi havia i acabaven a taula si abans no les havia enxampat ni la guineu ni lo duc.

Pensaríem en un forn per a fer-los. Doncs ja s'està perdent aquell caliu de la cendra sota la qual es colgaven tant trumfos com cebes i, ves a saber quantes coses que ja no mos han arribat que s'havien sota la cendra escalivat. Necessitaven el seu temps per a fer-se però quedaven al punt ja que l'escalfor els arribava de manera homogènia. Un cop passat els temps que l'experiència havia ensenyat que els calia per a coure's es treien i ja estaven a punt per a servir-los. Els trumfos, per exemple, només calia espolsar-los, obrir-los i amanir-los amb oli, sal i pebre. La ceba d'altra banda, millor deixar-la refredar i després amanir-la amb les amanides de costum.

Dívem {dèiem} que el mal al llavis passava quan s'havia menjat quelcom ratonat {mossegat per les rates / raspat amb les dens}. Les molestes panses del llavi les causa un virus que diuen s'instal·la al nervis encara que sempre s'havia relacionat amb el menjà i el païdor.

El remei que la tradició de Sellent ens ha deixat consisteix en tallar una crosta de pa de mida suficient per cobrir la pansa. Punxar-la amb una forquilla i deixant la part externa i plana de la crosta al lliure per a poder-la escalfar al foc, com si la torréssim.

Un cop calenta i a la temperatura màxima que puguem suportar, l'apliquem sobre les butllofes del mal. Com que al principi aguantarem poc l'escalfor, es tracta d'anar fent contacte i separar i repetir cada cop aguantant una mica més. Si cregueu que encara no heu cobert be tot el mal, torneu a escalfar la crosta del pa i repetiu l'operació.

Si ho heu fet be, a partir del mateix moment de l'escalfada el mal començarà a desaparèixer i en un parell de dies ja no vos en-recordareu.

Una de les cures que la medecina no ha igualat i, que sàpiga, a les farmàcies no es pot trobar res semblant, és la neteja del pus amb fulles grasses.

Cóm drenar i desinfectar una ferida purulenta?

Treballant de pagès era molt fàcil fer-se rascades, punxades amb bardisses, pelades o talls amb qualsevol eina. Podien treure la punxa, netejar les ferides, treure'n el pus fent-hi pressió amb els dits, protegir-les amb draps, esparadrap o gassa. Una ferida, però, s'ha de desinfectar i treure'n tota la brutícia si es vol que curi i per això hi ha una herba gairebé màgica: la fulla grassa.

Aquesta planta és de la família de les carnoses i això no és pas una definició científica, és una definició de la veu del poble. Carnosa vol dir que té les fulles gruixudes i meloses, com el pinell o l'àloe-vera lo que es deu a la capacitat d'acumular aigua al seu interior. Aquestes plantes a l'hivern no aguanten les gelades ja que quan es gela l'aigua del seu interior romp la estructura interna i, la part de la planta que s'ha gelat, mor.

Malgrat això reneix a la primavera de les seves arrels. No es pot guardar com es faria amb moltes plantes per a fer-ne infusions i s'ha d'utilitzar la fulla de la planta viva.

Per emprar-la, escollirem una fulla per la mida de la ferida que volem cobrir de manera que la cobreixi amb escreix. La escalfarem per la part del revés per arrancar-li el tel extern que cobreix la fulla. Tot seguit es posa a sobre de la ferida per aquesta banda pelada i la fixarem amb un drap o un esparadrap perquè no es mogui. Aquesta cura s'acostumava a fer de nit d'aquesta manera mentre es dormia la fulla feia la seva feina.

Al matí, la pell del voltant de la ferida es troba pàl·lida i arrugada. És una conseqüència del drenatge. Si la ferida ha estat ben en contacte amb la fulla, estarà neta i pàl·lida. Durant el dia, es deixa a l'aire, doncs l'oxigen de l'aire ajuda a cicatritzar; com molt es cobreix amb un drap net per evitar que s'embruti. Si la ferida es xica, amb una nit n'hi acostuma a haver-n'hi prou, alternativament, es pot repetir més nits.

Estémer una ferida

Fer-se un tall, una pelada, una rascada era prou fàcil i habitual com per quedar avenat en qualsevol moment. Com que lo foc només s'apagava de nit, fos per cuinar per la casa o pels animals o per escalfar la casa, sempre hi havia alguna brasa encesa. L'altra cosa que també feje falta era oli d'oliva que també n'hi havia a totes les cases.

La recepta per estémer la sang era tan simple com tirar unes gotes d'oli d'oliva sobre la brasa encesa i posar la ferida sagnant sobre el fum de l'oli aprop mateix de la brasa.

Aquesta recepta no serveix quan es tracta de sang del nas. En tot cas, no ho havia vist mai que s'hi apliqués.

estémer: aturar una emorràgia
avenar: ratxar sense aturador (particularment de sang)

escolar-se: perdre molta sang
feje: feia